VIA MARENOSTRUM AL PENYÓ D'IFACH

VIA MARENOSTRUM AL PENYÓ D'IFACH (CALP). 

Croquis obtinguts del blog Cuaderno de Montaña.

 

Pàrking: aparcar el cotxe a la entrada del passeig ecològic de Calp. 

Material: 18/19 cintes + material personal. Nosaltres la vam fer amb dues cordes de 60m, es pot fer amb corda simple (pero ojo si es vol abandonar). Totalment equipada, reunions amb anelles. 

Equipament: sabem que és quelcom molt personal. Per a mi, entenent la via com una via esportiva, em sembla més que correcte. Està molt ben assegurada, no trobem cap pas expo, i en cas de anar just de grau es pot fer A0/AE en molts dels passos més difícils.

Aproximació: caminar per el passeig ecològic fins a la valla de seguretat. Atravessar-la (sense malmétre-la), i caminar per el peu de paret (camí evident) cap a la esquerra (sempre pujada) fins a localitzar el peu de via. El peu de via es troba a la esquerra d'una franja taronja, trobarem un bloc gran i dues línies de parabolts. Una a la dreta, amb xapes negres (Los lunes al sol), i la nostra que queda a la esquerra d'aquesta amb xapes PLX, primerament en tendència a la esquerra i després en travessia cap a la dreta. Contar uns 20 minuts a ritme traquil. 

*Fotos del peu de via.

L1 (7a/7a+): llarg magnífic, de canto. Comença lleugerament a esquerres, amb bona presa per seguir per una espècie de diedre amb bon canto i peus tota la estona. Després d'un passet més fi, segueix en ''travesia'' cap a la dreta (creuarem la R1 de "Los lunes al sol"), fins on un altre pas més a bloc ens porta a una fisura amb molt bon canto. Des d'aquí, en breus arribem a la R1 (força incòmoda). Llarg mantingut, amb un parell de pasos més exigents. 

                                       Txus, assegurant en la R1.

 

                                                    Nico escalant el L1.

L2 (6c+): comença amb un pas a bloc molt ben protegit i amb força canto, però que cal esforçar-se un poquet. Arribat com a una espècie de respiseta, fa uns passos de travessa a dretes fins una altra repiseta. De aquí, amb un pas un xic a bloc, es passa una placa curiosa que et porta a la entrada d'un bonic diedre. Superat aquest, en pocs passos més fàcils arribem a una comodíssima R2. Llarg molt bonic. 

                                  Txus arribant a la R3

L3 (6a+): entrada magnífica per un desplom que no sembla de 6a+, però que té molt canto. Passat el desplom, anirem per unes plaques molt boniques de gotes d'aigua perfectes. Una petita travessa a dretes per una placa és el pas més complicaet de la part de dalt (no és gens difícil), i en tendència a dretes anirem a buscar la R3, comodíssima a una cova típica del Penyó. Llarg excel·lent.

                        Txus en els primers passos del L3.

L4 (6a+): Llarg curt, però curiós. S'inicia per una placa amb canto força romo, que, una vegada el superem, comença la diversió. Travessa a dretes amb cantos gegants, molt ben protegit, on hi ha moltes maneres diferents de fer els passos. La clau és llegir bé la roca per fer-ho el més fàcil possible. Segueix la tendència a dretes per una placa/diedre ajeguda, amb els peus polits però suficients i ben protegida (curiosa i bonica). Una vegada superada, arribem a una altra cova penyonera on, a l'esquerra d'aquesta trobarem la R4. Molt còmoda. 

                                    Nico escalant el L4.

L5 (6b/+): inici desplomat amb molt bon canto, amb pasos de rocòdrom total!! Es passa per una espècie de "xorrera blanca" que li dona una elegància brutal (millor anar amb pila). Seguidament, es continua cap a la esquerra, per terreny més fàcil, per una espècie de diedre/canal farcit de cantos bons que, una vegada superat, dona lloc a un terreny més fàcil. La reunió la trobarem en lleugera tendència a la dreta, després de passar una zona amb roca no del tot excel·lent (però força bona). La R5 és molt còmoda i es troba a la part esquerra d'una cova, aquí es creua amb la via Revelación. Llarg espectacular, com tots els de la via.

                                   Txus començant el L5.

L6 (6a): un altre llarg boníssim, totalment 3D, sense ser molt desplomat. Llarg un poquet sinuós (cintes llargues!!), amb pasos molt bonics. Continua per la part dreta de la cova, després d'uns passets amb canto, canvia la direcció cap a l'esquerra amb pasos de contorsionisme, petita travessa a esquerres i després torna cap a la dreta per un diedre bonic amb molt canto. Abans de arribar a la R, tenim un passet que ens farà escalar un xic. Aquesta R a pesar d'estar força al buit, no és incòmoda perquè té una bona repiseta. El ambient és bèstial!! 

                                  Nico, començant el L6.

                                                              

                                                                Txus, arribant a la R7.

L7 (V): el llarg comença en tendència a la esquerra fins trobar terreny més fàcil. Llarg de transició per atacar el desplom final. Compte si hi ha gavines!! R7, molt còmoda, a peu del desplom riglero. 

 

L8 (7a): per a mi, sense dubte, el llarg estrella de tota la via. Un llarg excepcional, amb bona presa, no excessivament desplomat. Comença al recte per una espècie de diedre amb molts "bolos rigleros", i després d'un pas a bloc, arriba a una espècie de repiseta on es fa una travessa a esquerres. Aquí possiblement venen els passos més difícils del llarg, una secció dureta amb pressa discreta, però franca. Espectacular l'ambient! Després del més dur, ja només queda seguir per el més evident fins arribar a la R8 (força còmoda). Llarg espectacular!  

                                          Nico, en el L8.

 

L9 (IV): llarg de sortida de la paret. El primer parabolt es veu des de la R8, superar un diedre amb roca un poc a controlar, i seguir amb tendència a la dreta per terreny força fàcil (després de tots els llargs que hem fet). Ojo amb les gavines!! 

COMENTARIS D'INTERÉS:  

Consell: no anar després de plogudes, o assumir que serà més dura i que haureu de comprar magnesi. 

Nosaltres vam anar a fer la via després de varios dies de pluja. Els llargs més difícils ens van resultar impossibles de encadenar, un tacte extremadament esvarós feia que tinguerem que apretar el doble, o el triple. La paret semblava seca, però els cantos no ho estaven. Així i tot, encara que la magnesiera va tornar buida a casa, ho vam saber disfrutar.

És una via esportiva, amb el grau gens regalat, i on la resistència és clau per encadenar els llargs i poder acabar la via.

No descartem repetir-la amb millor tacte, perquè sense cap mena de dubte, és una via que val la molt la pena! Enhorabona als equipadors per trobar la línia i moltes gràcies per deixar que la disfrutem!