"Ruta dels tres refugis"

Mirada retrospectiva, precaris al Pirineu:

Pont de Tots sants 1,2,3 i 4 de Novembre.

Lluís (dreta) dorm mentre jo l'imite i ens fotografie

Per posar-nos en situació reprenc el moment: "són les 19:30 i el Lluís ja dorm, espere que no ronque. Escric aquestes línies a la llum d'un frontal a l'interior d'una tenda càlida fins al moment. Fora tot és fosc, però si la lluna ens ho permetés podríem observar un paisatge esplèndid"

Aquestes línies, escrites moments abans de clavar-me al sac, corresponen a la primera nit que passàrem, acampats sobre la neu, el senyor Lluís Conca i jo. Ens trobàvem al pont de tots sants del 2012 en la primera etapa de l'anomenada "travessa dels tres refugis", una ruta circular que connecta els refugis de les valls de: "Coma de Vaca", "Carançà" i del " Freser".

En roig la trajectòria més curta entre els refugis.

La història comença el divendres 1, quan, matinet matinet prenem un rodalies de Cerdanyola a Barcelona, per agafar un tren regional que ens porta fins a Ribes de Freser, en aquesta estació cal baixar i fer transbord al Cremallera. Per estalviar-se uns dinerets, els precaris sempre n'anem curts, decidim deixar de banda el treneti fer un breu autoestop fins a Queralbs, poblet petit del qual naix la senda que prenem per ascendre. Xino xano anem guanyant metres. Rapidament deixem el verd de les zones baixes de la muntanya per endinsar-nos en el blanc de la neu que tant ens agrada, ha nevat bastant durant la setmana passada i no portem grampons, esperem no trobar gel durant la travessa.

Seguim caminant una bona estona fins arribar al refugi de "Coma de Vaca" (2000m), lloc molt especial per a nosaltres i que ja ens va acollir durant una ventosa nit aquest febrer després d'un frustrat atac al cim Balandrau, que s'alça majestuós uns 600 metres més amunt.

Essent previsors, tenint en compte les dates que són, portem tenda per a ser autònoms, creuem el riuet que passa vorejant el refugi canviem de direcció i tirem amunt per l'anomenada vall de "Coma de Vaca", seguim guanyant altitud durant una estona més per acabar plantant la tenda, amb les últimes llums del dia, sobre un replanell a la neu. En suma hui han estat unes sis hores l'ascensió amb un desnivell acumulat d'uns 1000 metres, un temps perfecte i molta il·lusió per continuar.

Josep, la tenda i el Balandrau de fons

El segon dia, sona el despertador a les 7 i poc, però fins a les 8 ben llargues encara no hem fet el "cristo amunt". Comença la marxa. Caminem i caminem, pujant en tot moment fins arribar al punt on podem, per fi, visualitzar el coll pel qual hem de continuar. En aquest punt, com és habitual en la nostra, i imagine que en tantes altres cordades, Lluís i jo comencem una discussió, el camí a seguir no està clar, després d'haver guanyat molts metres durant un parell d'hores aproximadament, el camí que continuaria recte travessa una depressió important, si tirem per ai perdrem uns preciosos metres que hauríem de recuperar en l'empinada costera final fins al coll, l'alternativa és fer una volta considerable que porta per una caminada més estètica, al mateix coll i sense perdre altitud.

S'acaba imposant el criteri del Lluiso i tirem recte, perdem uns metres en altura que no tardem a recuperar, un poc més amunt, després d'una bona pujadeta, arribem al ventós "Coll de Carançà" (2700m) frontera imaginaria entre el Principat i la Catalunya nord francesa. En aquest punt parem a descansar uns minuts, recuperem vestimenta, uns glops d'aigua, quicos i alguna barreta. Decidim deixar els trastos on estan i fer una rapida muntada a un pic veí que tenim a tocar de bota, pugem i baixem a ritme veloç, carreguem les motxilles al llom i ale, cap avall que encara ens espera una bona baixada.

Lluís i jo poc abans de creuar el Coll de Carançà

L'altra vessant de la muntanya, corresponent a la "vall de Carançà" ens presenta un clima més hivernal, hi ha més neu, fa més fred i s'alcen algunes ventolades que espenten la neu més superficial entre turbulències airoses que impacten les nostres cares, ací ningú es lleva l'abric! La costera se'ns mostra bastant empinada, la neu ens arriba fins a mitja espinella en tot moment, les botes comencen a donar de si i l'aigua comença a calar als calcetins, la grassa de cavall que portàvem com a última capa ja fa estona que ha deixat de fer efecte.

El dia va passant i ens trobem un parell de bascos que van en direcció contraria, ens diuen que encara queda un tros llarguet fins al refu, ens pregunten a nosaltres pel de Coma de Vaca i som sincers, encara els queda tros, una bona muntada que amb aquesta neu no els serà molt fàcil i després, passat el coll, un parell d'hores optimistes fins al refu, no sabent si aplegaran encara amb llum en desitgen bona baixada, els tornem el compliment i seguim cadascú a la nostra.

Un llac preciós dalt les nostres sombres

Un poc més avant hi ha un llac glaçat, parem a menjar-se unes rosquilletes i beure un poquet, faig quatre fotos, una pixarrà i seguim avall. La pròxima aparició és ja més tardorenca, un llac ben blavet i el verd dels arbres al fons, la neu que va remetent ens indica que devem ser per davall dels 2000 metres, el refugi lliure de Carançà (1800m) la nostra pròxima parada no deu estar lluny, caminem mitja horeta més, ara amb un desnivell molt menys pronunciat, i apareix: una caseta modesta construïda amb pedra i fusta d'apariencia tranquil·la i perfectament integrada amb l'ambient, els francesos estos saben com cuidar-se. La veritat és que estàvem desitjant arribar, amb la quantitat de neu que hem trobat durant tota la baixada la jornada ha sigut dureta.

Per celebrar la caminada, i llevar-nos pes per a demà, dia clau, ens xafem un vinet (rioja de a euro) un formatge i un parell de fabades en llauna que havíem estat carregant per a l'ocasió. A la vora del foc conversem amb una parella de catalans que han aplegat un poc després que nosaltres, el Lluís els interroga per extreure la màxima informació possible sobre la ruta de demà, no les tenim totes i sembla que l'oratge empitjorarà, recorden l'etapa d'anys anteriors i ens deixen caure algunes indicacions. Ens escalfem un poc més, deixem botes i calcetins secant-se vora les brases i ens n'anem a dormir amb la felicitat que t'aporta un dia complet, satisfacció.

El tercer dia és el més dur, en suma més de 10 hores de caminada pràcticament ininterrompudes, molts metres de desnivell i dos cims, Pic de la Dona i Gra de Fajol:

Gra de Fajol 

Hem començat a caminar al voltant de les 8:00, amunt amunt fins al "Coll de la Geganta" (2580m), d'on ens hem desviat per poder encadenar també el cim "Pic de la Dona" (2702m) uns cent metres més amunt. Seguidament fem una bona baixada per aplegar al refugi d'Ulldeter (2000m), situat als peus d'una desafortunada pista d'esquí que destrossa el paisatge, i les sensacions d'aïllament. És en aquest moment quan activem el xip maxaca, mengem quatre quicos que ens fan de dinar i tirem amunt en direcció al "Coll e la Marrana"(2530m), el cansanci és ben patent en aquesta muntada, el pes de la motxilla que porte ja bones hores arrossegant m'afecta l'esquena i em costa seguir-li el ritme a Lluís. Un últim esforç i ens plantem en el coll que tampoc es queda curt quant a velocitat de l'aire, aquest punt separa les valls "del Ter" i del "Freser" en el moment del naixement d'ambdós rius (nosaltres veníem per la primera i continuarem per la segona en direcció a "Coma de Vaca" per tancar la circular).

Coll de la Marrana.

Alguna cosa estranya em passa en aquest moment, desapareix el cansament i creix la motivació en veure que encara no és tard i el dia ens permet atacar l'escorredís "Gra de fajol"(2714m) sols es troba uns 200 metres més amunt. Deixem les motxilles i és com si volarem, a tota velocitat anem menjant-se metres i en res de bo ens plantem en el cim del vistós gegant, aquest pic ja se'ns va escapar al febrer quan un poc imprudents i sense els coneixements més bàsics vam provar de fer la seva cara nord sense tindre massa idea de com muntar una pendent gelada. Per contra aquesta volta ens ha costat ben poc, l'hem fet quasi de refilada, la veritat és que tant el Lluís com jo ens sentim plens de joia per trobar-nos ací dalt, els moments d'aplegar al cim són màgics, segueixes avançant i el terra davant teu desapareix per convertir-se en cel, un munt de núvols baixos i altres tantíssimes muntanyes al llunyedar, realment magnífic, no es pot expressar amb paraules, aquest breu moment dóna sentit a tot el viatge i compensa amb escreix tot l'esforç invertit. Em quedaria mil anys, però fa fred i el sol s'apaga, baixem rapidament, recuperem les motxilles i tirem vall avall a pas lleuger.

El cansament és important, però tot el que queda és costera descendent i amb la moral pels núvols. Parlant de núvols: no ha plogut!, les previsions han fallat, i l'oratge ens ha respectat, encara sort.

Vall del Freser, al fons el Balandrau.

Al voltant de les sis apleguem a "Coma de Vaca", altra volta muntem la tenda allunyats del refugi, som estalviadors, en aquest cas la plantem sobre la gespa, pareix mentida com ha disminuït la quantitat de neu durant aquests tres dies, on ara acampem, fa just 72 hores estava nevat i ben nevat.

Sopem uns espaguetis de sobre, ens tirem sobre la gespa i observem les estrelles uns minuts, els que tarda a consumir-se una barreta d'encens. Ens clavem a la tenda i dormim.

Nuvolets, mala senyal.

El quart dia comença diferent, sembla que per fi ha arribat el mal temps, ha caigut una reixuà durant la matinada i podem observar com els núvols baixos s'aproximen a les parts altes de les muntanyes veïnes, nosaltres però decidim afanyar-se i intentar l'ultima espineta que ens queda per llevar-nos de l'anterior viatge, el Balandrau (2584 metres), muntanya molt estètica, que tampoc vam poder fer durant l'anterior visita a aquestes muntanyes quan un vent ventiscós i molt de fred ens van fer retrocedir a apenes 50 metres del cim. En aquesta ocasió les coses van diferent, deixem els trastos a la tenda, avui queda encara menys neu que ahir, continuem a bon pas, anem lleugers i estem descansats però el rellotge juga en contra, el cel es tanca completament i no tardem a endinsar-nos en una boira fina que a poc a poc va densificant-se, la ruta però és clara i podem avançar sense problemes, apleguem al coll, quin plaer poder caminar amb tanta tranquil·litat, ací ens envolàvem en l'altra expedició, cinquanta metres més i apleguem dalt de tot. Quina llàstima!, la boira ens impedeix gaudir de les vistes, fem una foto-cim ràpida i arreem cap avall a grans cames, està començant a xispejar i encara ens queda la tenda per desmuntar i unes horetes de baixada fins a Queralbs.

Cim del Balandrau.

Efectiavent, quan apleguem a la tenda es posa a ploure, ràpidament desmuntem i ens disposem per desfer la pujada del primer dia. Anem baixant i no tardem a pedre de vista el refugi i les faldes del Balandrau. La pluja s'intensifica, l'impermeable que porte no és massa eficaç i comence a notar-me xop, no passa res, la pròxima etapa és el bar. Apareix el bosc i desapareix la neu, a reveure! La baixadeta es fa més llarga amb la pluja. Creuem un pontet i seguim per la senda que acaba desembocant a un camí, que, en uns pocs metres, ens aboca a la carretera de Queralbs. La suavitat de l'asfalt es contraposa a la tortuositat dels camins rocosos i vessants nevades que hem recorregut durant aquests últims dies, l'ultima caminada fins al poble ens serveix per reflexionar, s'acaba l'aventura i tornem a la normalitat, una llàstima no poder quedar-se alguns dies més!

Tornem amb les persones.

Apleguem al poble, busquem un bar desesperadament, sols hi ha un restaurant, el Lluís pregunta si ens farien uns bocadillos, per suposat, pareix quasi un miracle amb les pintes que portem! Abans de devorar però ens demanem dues estrelles i brindem per aquests fantàstics quatre dies. Ens ha eixit tot clavat, l'alegria i el cansanci són patents a parts iguals, la satisfacció és immensa.

Borrosa visió de les cerveces.

Després dels bocates de llom i les cerveses ens dirigim a l'estació del cremallera, esperem mitja horeta fins que passa el tren. El trajecte acaba a Ribes, on agafem un regional fins a Barcelona, curiosament coincidim en el vagó amb uns xavals que coneguérem aquest estiu a Mallorca, en la pròpia cala Varques, es veu que són de la zona, que casualitat xe! Ells baixen a Vic, nosaltres continuem fins a Barcelona. De Barna a Cerdanyola, de Cerdanyola a la dutxa i de la dutxa al kebab, sopem i amb altres dos cerveses tanquem l'expedició. Almenys Lluís, a mi demà encara em toca matinar per agafar l'autobús fins a València i d'allí ràpidament cap a Burjassot on tinc unes pràctiques precioses de genètica esperant-me a les 16 00. Tornem a la rutina!

Ací un enllaç a la ruta, explicada per l'ajuntament de Setcases:

 http://setcases.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=45&Itemid=35