dimarts, 13 de maig de 2014

Via Lathin Brothers a Montrebei, paret de Catalunya (500m 6a/A1 o 7a, o 7b?)

Material: Joc de tascons, joc de friends, joc de microfriends, cintes llargues, un estrep (opcional).

Ressenya del Luichy
Feia molt temps que tenia ganes de tornar a Montrebei, sempre sem feia complicat trobar el moment i la persona adequada. Finalment va ser el Javi qui em va acompanyar, amb la excusa de que s’anul·lava la concentració amb el CTAC (Centre de tecnificació d’alpinisme de Catalunya) que teníem prevista als Alps, i que ell havia d’anar-hi per ajudar amb el refu Mas Carlets situat al mateix congost, vam decidir d’anar a passar-hi el cap de setmana, dissabte per fer la Latin i diumenge per improvisar algo i ajudar amb el refu, vam acabar passant el dia veient com saltaven els saltadors base i mirant com feien tota la peripècia de guardar el paracaigudes a la motxilla. Respecte a la via no se qui dels dos li tenia mes ganes, així que, anàvem motivats.

Vistes desde el prat
 Vam quedar el mateix dissabte a les 7 del mati amb la intenció de poder estar escalant a les 9, així agafar-s’ho amb calma i no arribar d’alt de nit (que il·lusos). Vam aparcar al prat, que s’accedeix per la carretera d’Ager. La aproximació fins la via es curta i molt còmoda si no fos  pels diversos arbustos que hi ha, però en total no son mes de 20 minuts de baixada suau. El peu de via no es molt evident però esta ben senyalitzat. 

Marca a peu de via
El primer tram de la via es un ressalt d’uns 15 metres de III grau que vam fer sense encordar-se per tal de començar guanyant la batalla contra el rellotge.

La primera tirada la varem fer empalmant els dos primers llargs amb un total de uns 50 metres de V+ i un pas mes a bloc a l’entrada que el graduen de 6a. Llargs de transició sense cap dificultat tècnica, això si, controlar amb el fregament de les cordes, 6 o 7 metres d’aleje i solucionat, xD.

Fissura del tercer llarg
El tercer llarg, 30m de V+. Fissura molt wapa, factible però mantinguda per a ser V, clar estem a Montrebei! Perfecta per acabar d’escalfar i preparar-se per al que ve.

Quart llarg, 40m de 6a com a mínim (a la ressenya fica V+). Els primers passos son per eixir d’un sostre amb bon canto però que tira enrere, desprès una fissura llarga molt bona i fàcil de protegir, i per acabar, de postres, uns passets per un petit sostre i de flanqueig fins arribar a la reunió, aquí els braços ja demanen un descans.

Vistes del quart llarg des de la reunió
Quint llarg, 55m de V, fàcil sense cap interès per destacar, vigilar amb el fregament de les cordes ja que la part final es un gran flanqueig d’uns 15 metres per una repisa còmoda fins arribar a la reunió.

Sext llarg, 40m de 6a, mes fàcil que algun dels quints, em de vigilar de no equivocar-nos, anar pendent de que ens em de desviar a l’esquerre abans d’entrar a la reunió per una laja evident i no continuar per una petita xemeneia.

Setè llarg, 30m de V+, altre llarg de transició sense cap misteri, una mica selvàtic, vigilar amb algun tram de roca descomposta. La reunió es evident baix la fissura del següent llarg.

Setè llarg
Vuitè llarg, 35m de 7a/A1, llarg mes wapo i estètic de tota la via, tot per fissura bona per a protegir. Al inici la roca no es del tot bona, cosa que et comença a posar al lloc, aquí entra en joc la concentració i la sang freda, de tant en tant trobem claus que ens ajuden a mantindre la calma. El pas dur es troba a uns quatre o cinc metres de la reunió, petits laterals amb peus fins. Factible de fer en lliure si tens bona resistència, i fàcil de superar amb artificial si els braços ja no donen mes de sí. Aquí un estrep ens pot servir de gran ajuda si anem escalant amb artificial.

Fissura de 7a o A1 al vuitè llarg

Vuitè llarg des de la reunió
Novena tirada, nosaltres empalmem els dos següents llargs, un total de uns 50m amb un primer pas de 6a i desprès una gran repisa per la qual flanquegem caminant sense cap problema. El fregament de les cordes aquí es important.

Onzè llarg, 40m de V+, primera part de fissura sense ningun pas complicat, desprès un petit flanqueig a l’esquerra amb una petita desgrimpada fins una laja (atenció amb el fregament de les cordes) que ens porta a la reunió evident baix de la fissura del següent llarg.

Dotzè llarg, 40m de A1 o 7a?, el que per a mi es el segon llarg mes wapo de la via, un altra fissura que impressiona nomes de veure-la des de baix. Es el torn de Javi que la intenta en lliure però que acaba fent la secció dura amb artificial. Tant ell com jo ens posem d’acord de que la dificultat d’aquest llarg no pot ser 7a com ens havien dit, per nosaltres molt mes dur, 7b?, no ho sabem.

Fissura de 7b?? o A1 al dotzè llarg
Tretzè llarg, 30m de 6a, llarg que va en diagonal, per a mi un dels bons també. Amb uns passos de placa finíssima al mig que et fan vibrar, desprès flanqueig amb canto però amb peus adherents. Tot això amb un pati interessant que t’accelera el cor. La reunió es evident i comoda.

Catorzè llarg, 30m de IV+, llarg de transició una mica selvàtic i de recorregut dispers entre blocs i sabines. Em d’anar a buscar la sabina gran per a fer la reunió, baix a l’esquerre de la xemeneia final.

Quinzè llarg, 35m de V, llarg interessant i d’estil clàssic que ens va tocar fer de nit, mes senzill del que sembla a primera vista, amb un començament de roca descomposta fins entrar-li a la xemeneia (amb canto) que es de roca excel·lent. Tot i que li vaig entrar una mica creuat i amb por (ja que era de nit) va acabar sent un dels millors llargs, també perquè posàvem fi a una jornada intensa d’unes 11 hores d’escalada. Ara si que sem guanyat el nom de tortuguitas team, xD.    

El descens es fa per la part est del congost. Primer em d’anar seguint la part de d’alt de les parets cap a la dreta uns 15 o 20 minuts fins trobar una mega fita d’un metre i mig que ens senyalitza la senda que va baixant sinuosament fins al prat. En total casi 1 hora per arribar al cotxe de nou. 

Javi al flanqueig del tretzè llarg
No hi ha mes fotos de la part de d'alt perquè s'ens va fer de nit, que raro....xD. Apa fins una altra aventura Montrebei!! Salut, força i muntanya!!

divendres, 4 d’abril de 2014

Via Islandis a Cavallers (ED, 90º, 400m, III - V+)

Després d’un hivern passat per roca per fi trobem el dia per anar a punxar una mica de gel, tot i que les condicions aquest any no han sigut gaire bones. El Javi,  que es un liante...  La idea va ser anar a Cavallers, i clar, allí m’havia iniciat amb el gel l’any passat, tenia que tornar i fer algo més interessant, al final la Islandis, una gran mítica de la zona. Al final es vam ajuntar una bona tropa: Javi, Sandra, Beto, i un servidor.


Es vam aixecar a les 5 del matí ja que sortíem des de La Pobla. A les 7 ja començarem a caminar des del balneari que es on arribem amb el cotxe. L’aproximació es evident i senzilla, es pot seguir la mateixa pista que puja fins la presa, o si volem escurçar una mica el camí passarem a l’altra banda del riu buscant la senda que ens porta de manera mes directa. 

Beto a l'aproximació
Un cop a la presa la cascada ens queda a la dreta mirant el embassament, uns 200 metres en dins.

Embassament glaçat i primers rajos de sol
 Hem de bordejar per la dreta fins trobar-nos una canal evident que ens porta a la entrada del corredor.

Arriban al peu de vía
Allà ja trobem el primer ressalt de gel, es curt, no tindrà ni 10 metres, sembla com un boulder de gel, en aquest punt ja ens adonem que les condicions no són del tot excel·lents, així i tot... GAAS!!

A la part esquerre del ressalt trobem dos parabolts, una mica incomodes de xapar però que ens donen confiança per superar els passos.

Primer ressalt de gel
Un cop passat aquest ressalt de gel queda una campa de neu d’uns 20 metres poc inclinada. La informació que havíem recollit  abans d’anar-hi ens deia que hi havia reunió de parabolts, jo només en vaig veure un i no tenia suficient corda per arribar-hi , així que varem fer la reunió amb un petit arbre i un cargol de gel a la part esquerre de la campa.

Primera campa de neu
El següent llarg ja es mes interessant, es una cascada de gel d’uns 30 metres amb una inclinació màxima d’uns 75º. L’entrada era fàcil però quan t’hi anaves ficant a la verticalitat el tipus de gel que hi havia no donava gaire confiança, es veia fins i tot com corria l’aigua per l’interior. A la part final hi havia mes neu, no era molt difícil però resultava mes psicològic ja que era difícil de protegir. La reunió es fa a dos parabolts lligats a un cordino.

Escalan el segon ressalt de gel

Part final del segon ressalt de gel
La següent tirada es un altra gran campa de neu, en total uns 200 metres amb una inclinació màxima d’uns 45º a la part superior, decidim fer-ho amb ensamble per avançar el mes rapit possible.

Segona campa de neu
En algun punt de la campa hi ha desviacions d’altres canals, però es evident per on hem de seguir fins al punt que ja ens queda a la vista l’última i mes gran cascada de gel, espectacular la formació d’aquet any amb petits tubs que baixen fins tocar el terra casi. La reunió per accedir-hi es situa a la part dreta baix de la cascada, nosaltres degut a la nevada i l’intens vent que cardava vam decidir anar a fer la “R” sota mateix de la cascada, entre la roca i el gel, una mica resguardats d’aquell vent malparit i fred. La varem fer amb tres cargols de gel.

Tercer ressalt de gel
La intenció era fer la cascada pel lloc mes fàcil i muntar un tope-rope per poder provar els tubs mes fins que hi havia, però degut al mal temps que feia amb sort vam poder escalar-ho per la part mes “fàcil” , la sortida des de l’interior era mes complicada del que semblava i com el temps no acompanyava  casi estàvem un hora per escalar-la cadascú. En total seran uns 40 metres amb una inclinació màxima de 90º alguns trams. La reunió la formen dos parabolts.

Començant el tercer ressalt de gel
Un cop la vam fer tots, ràpidament muntar rappel i cap a baix, el descens es rapit, menys mal perquè estàvem molt freds i xops després de casi 8 hores allà. Ja en sabem que per la pròxima 4 persones i amb poc material (per algun despiste  que altre) no es aconsellable a l’hora de realitzar una activitat d’aquet tipus, per altra banda, ens va quedar aquell sentiment de victòria i realització màxima al poder superar el nostre objectiu, i ja sabem que tot això fa callo... un altre dia mes i millor!!

Vistes des de la penùltima reunió i el magnífic temps que feia

dilluns, 3 de març de 2014

Esperó Nord a Cambra d’Aze (300m , 50/65º, V+ als diedres superiors)

Material:  Joc de tascons, joc de friends fins al nº2 de Camalot, bagues per a arbres i blocs de roca.

Circ de Cambra d'Aze

11 i 12 de gener de 2014, ens concentrem amb el CTAC (Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya), quedem a les 8 del mati al parking de l’estació d’esquí d’Eyne, als peus de Cambra d’aze (2750m). Preparem material per pasar dos dies a la muntanya, disabte 11 pràctiques d’autorrescat amb l’ARVA (Aparell de Rescat de Víctimes d’Allaus), pràctica de la técnica d’autodetenció amb piolets, pràctica d’anclatges i rappels a la neu, i per acabar el día pràctica de vivac a la neu, ja pot anar be perqué em de dormir allà mateix al circ de Cambra d’Aze, així aprofitar be el día següent, diumenge 12, on posarem en pràctica alguna de les técniques apreses, de puta mare mentre no siga la de autorrescat amb l’arva ni la de autodetenció,xD. Pero sobretot la ascensió d’algún dels corredors que hi ha allí.


Aproximació, arrivant al circ
L’aproximació i el descens del circ la fem amb esquís, molt comoda si no fòs per la mochila que portem, dels 15kg no baixa, entre material d’escalada, sac de dormir, material de vivac, material d’autorrescat, menjar, aigua, etc. La roba també es important ja que anem a pasar la nit a un iglú o cova de neu on calor no pasarem. La primera part de l’aproximació es fà per la mateixa pista  d’esquí fins que la deixem per traçar una directa cap al circ. En total estem unes 2 hores de pujada, curt pero intens, ara toca fer els tallers planejats i construir el vivac per a dormir.

Menys mal que hi ha gent més que motivada i quan ja ho haviem fet tot i s’estaba fent de nit es van oferir per baixar al coche amb mochiles buides i omplir-les de llaunes de cervessa :D!!! que cracks… Com els quedaba unes 3 hores de cami la gent que ens vam quedar al “campament” vam decidir fer una bona colecta de troncs i rames mortes que tenien els arbres per poder fer una foguera, nose de qui va ser la idea pero ho va acertar, unes 4 hores després estabem disfrutant del soparet i de unes bones cervesses fresques al costat de una gran foguera en mig del circ i baix d’un cel increíble ple d’estrelles, es una d’aquelles imatges inolvidables que es queden grabades a la retina. (És una llastima pero no hi han fotos ni dels tallers, ni dels iglús, ni de la foguera).

Vistes de l'esperó, s'intueix gent començan el Vermicelle
Al dia següent el despertador sonava a les 8 del mati, no calía matinar ja que ja estavem allí, pero clar, la nit anterior vam acabar mig tontets de tanta cervessa, fins les 9 no vam acabar sortin del sac, també perqué sortir del sac i que lo primer que toques sigui neu…uff.

Ens vam dividir amb cordades de 3 i vam concretar objectius. Erem el Bru, el Marc, i jo. I el nostre objectiu, l’Esperó Nord, línea poc evident que no segueix cap corredor o canal, sinó que va per un esperó ample, poc inclinat amb algo de mixte fins arribar a uns diedres on la cosa es posa mes tiesa i després una petita cresta que s’allarga per una gran campa de neu fins sortir d’alt del circ. Aquesta línea també s’escala al estiu, coneguda com la vía GAM oberta al 1961, clàssica i de fàcil recorregut.

L’aproximació fins a peu de vía es igual que la del corredor Vermicelle pero agafan la petita campa de neu que hi ha a l’esquerre. Amb 30 minuts ja estabem allà equipant-se per començar la vía.

Primers metres de la vía
El primer llarg de la vía es molt sencill, uns 40 metres de campa de neu amb un resaltet de roca al principi de no més de 50/55º. Aquí ens adonem que les condicions no són molt bones, ja que hi ha molta neu i no esta gaire compactada, avui el “piolet traxión” estarà difícil, tindrem que remenar entre la neu per encontrar roca on poder colocar els seguros. La reunió la montem a un arbre.


Segón llarg desde la reunió


El segon llarg també es dels fàcils, pero amb aquestes condicions ens queda una rampa ampla mixta on es difícil asegurar bé, de uns 50 metres i una inclinació d’uns 65º en la part final, zona en la cual un dels crampons em va saltar i encara em va complicar més l’arribada a la reunió (un arbre) a uns 10 metres de l’ultim seguro (un allien), fácil pero psico…comencem a entrar en calor.


El tercer llarg es de transició, seràn uns 30 metres de campa de neu amb alguna roca per arribar als peus del primer diedre, no fa més de 50º, el podem fer sense problemes, posan un parell de seguros d’aquets per si aca. La reunió s’ha de montar a la roca just baix del diedre, aquí pensem: ara ve lo bo!!

Bru començan el diedre del cuart llarg

El cuart llarg es el millor de tota la vía, te un total de uns 30 metres, primer  20 metres de diedre de V+ on ha de ser molt especial l’any per qué es formi amb gel, caldrà escalar amb les mans. Brutal! L’inici del diedre es pot asegurar be ja que hi han 3 claus, després toca auto-asegurar fins on s’acaba la roca i hi han uns 10 metres de diedre mes fácil pero amb neu (i no poca), cosa que complica una mica un paset que hi ha a l’entrada de la reunió, aquí trobem la única expansió de la vía, un parabolt!! La reforcem i ja poden anar tranquils els que fan el llarg de segón, a disfrutar del tacte dels crampons a la roca!! :P

Bru al diedre

Entrada a la reunió del cuart llarg

El quint llarg es dels bons també, te una mica de tot, com ho vam fer nosaltres farà uns 40 metres, primer una part de roca, diedre amb fisures d’uns 15 metres i V/V+ de dificultat per sortir a una petita cresta de roca i neu bastant expo.Les vistes desde la reunió s’amplien  i queda una panorámica increíble del circ i de la Cerdanya Francesa. La reunió la vam montar precariament com ens agrada, dos alliens i un tascó en uns blocs que no donaven gaire confiança.

Començan el diedre del quint llarg

Part final del quint llarg desde la reunió

El sext llarg continüa crestejant uns 30 metres, aquí pensabem que ja ens quedaba poc, pero no, un cop s’acaba la cresta comença una campa gran de neu d’uns 80 metres fins la part més alta del circ, aquesta part és mes fácil, d’uns 60º d’inclinació, pero l’estat de la neu ens fa abançar a un ritme bastant lent i esta ja fent-se de nit. La reunió s’ha de montar, amb el nº 2 de camalot ens queda a canyon.

A partir d’aquí vam haver de traure els frontals i continuar per la campa amb ensamble els 80 metres que ens quedaven. Vam arribar al cim 8 hores després d’haver començat l’activitat i amb la única llum del frontal, encara ens quedaven un parell d’hores fins al coche així que no ens podiem encantar mol talla d’alt, tampoc hi havia molt que vore ja que era de nit, menjar un parell de platans i cap aball. El descens el vam fer per la canal central, en 45 minuts ja estavem on havíem deixat els esquís al mati i amb 45 minuts més ja estavem al coche, després de una baixada ràpida pero intensa, amb la neu dura i les cames cansades, ademés de portar el mochilot de 15kg. Pero ara si, a celebrar el cap de semana al bar amb la gent del CTAC, una bona cervessa i un bon bocata de llom amb formatge que despres de pasar un dia només amb un parell de barretes i un platàn sap a gloria. En definitiva un cap de semana genial i una activitat fabulosa plena de neu i de tensió. Ara a esperar a la próxima!!!

Companys del CTAC a la via Celestial

dijous, 27 de febrer de 2014

Meitat de la cresta del Benicadell

Bon dia precari a tothom! La precarietat de hui tracta sobre una serpentejada a l'emblema de la nostra vall, a la silueta més bonica del contornat, al caramelet més desitjat pels xiquets més precàris. 
Si si, al BENICADELL! En aquesta precarietat vam fer mitja cresta del Benicadell, a pesar de que ens haguera agradat moltíssim realitzar-la al complet. Cal tindre en compte que era el dia 3 de Gener, la llum no és tota la que ens agradaria i a més a més carda un poc de fred (realment són excuses ja que no ens agrada matinar gaire, i a més a més alguns encara arrastràvem part de la demacrà "festhivernera"). Sense més faràndula, anem per feina.

 (Foto extreta de les imatges de Google on es mostra el recorregut de la cresta sencera)


Els precàris en aquest cas vam ser cinc: Galahad, Lara, Enrique, Lluís i Niko. Vam fer una cotxà i vam anar direcció peu del Benicadell per la cara de Beniatjar. Passant aquest poble i per una pista forestal que no era gens precària, vam anar direcció la Casa dels Guardes del Benicadell, on el nostre viatjet en cotxe va acabar (menys mal, ja estava monós de tocar pedres).

A partir d'allí vam pillar bàrtuls: arnés, algunes cintes exprés, algun catxarret de nova adquisició, els cascs corresponents, alguna línia de vida, mosquetonets de seguretat, un parell de cordes i un colló i mig de ganes. (No vam poder portar la bandera precària, falla que intentarem resoldre per a les pròximes precarietats).

Vam començar la caminadeta per la pista forestal fins que vam trobar, a mà esquerra, un caminet que semblava bastant precari. (Per a Lluís, que era el que ja coneixia la ruta, significa el camí que ens portarà a perdre'ns, ja que totes les vegades que ha anat, “s'ha perdut”). Efectivament, als cinc minuts ja anàvem fent camp a través, seguint una referència visual d'un arbre (el qual si no m'enganye molt, crec que és un pi) que assomava a mitat de la cresta.

 (Foto feta abans de iniciar la pujada cap al famós pi)



Travessant la màquia de les faldes del Benicadell, seguint de referència el pi i amb alguna expedicioneta extra que Lluís va haver de fer, vam aconseguir encordar-nos sota les branques del famós arbre que seguíem. En aquell lloc ja començava a notar-se la majestuositat del sostre de la vall.

Per qüestions lògiques vam haver de fer dues cordades, una de dos amb Niko i Enrique (Cordà Llin) i altra amb Lluís, Lara i Galaad. El mètode de progrés va ser en ensamble. La cordada de tres va començar davant. Als pocs metres de començar Lara se'n va adonar que aquella cresta no era bastant precària per a ella i fent cas omís a les peticions del grup, ens va decidir abandonar. D'aquesta manera vam quedar les dues cordades.

 ("Cordà Llin", d'esquerra a dreta: Niko i Enrique)



 (D'esquerra a dreta: Lluís, Lara i Galahad)



Galaad i Lluís van començar molt ràpid i en poc temps van agafar bastants metres d'avantatge sobre la cordà Llin. Cal dir que aquesta última no havia realitzat mai la cresta, anava clavant algun catxarret i a més a més tothom coneix “les amables converses entre germans en situacions estressants” (que en el fons no són altra cosa que amor).


(A la foto Enrique obrint les primeres tirades i al fons, la cordà de LLuís i Galahad)


Poc a poc anàvem avançant, hi ha paravolts que donen molta seguretat a l'hora d'avançar. Les vistes, són molt millor del que semblen a les fotos encara que per fer-se'n una idea no està malament. Cal dir que hi ha moments en que el grau d'exposició és molt motivant i et posa a tope! Alguna pujada de tensió per algun rellisconet, arrastrar-se per la pedra.. poden arribar a convertir-se en habitual. Però, i què seria de tota la moguda sense aquestes sensacions?


(Perspectiva cap enrrere)

Passet a passet anem recorrent l'esvelta silueta, algun pas de mig escalada, xerrades entre pas i pas, ens tornem per tal d'obrir cada membre de cordà, tot passa com si no existira el temps, com si ja formàrem part de l'entorn, cadascú, lliure a la seva manera.

(Cordà Llin)



(Galahad, Niko i Enrique al "Pas de Mahoma")

Jo sols puc parlar de la meva experiència. El Benicadell és una muntanya que des de petit desperta la curiositat per la seva forma abrupta i rocosa. Sabem que és el sostre de la Vall Blanca i realitzar part de la cresta va ser com haver fet feina que tenia atrassada.


(Luís, Niko i Enrique)




 (Luís fent el pas de IV)





 (Galahad al pas de IV)



(Foto de rigor, molt bonica per cert)



Al final de la cresta, foto de rigor i a dinar, que ja teníem gana. Vam compartir cim amb una parella i alguns ocells. Allí ens esperava Lara per finalment, estar tots cinc junts. Encara no estava tot fet, quedava el més important de tot, el motiu que ens va fer alçar del llit, l'excusa per tot açò de l'escalada i la muntanya...ENCADENE EN EL BAR (no anem a fer publicitat de quin, però un molt famós a Ontinyent) birreta fresca amb amb uns cacauets per rossegar alguna cosa! Per qüestions de temps Galahad i Lara no ens van poder acompanyar.



(Foto de l'encadene, la del currículum)




 (La imatge ja ho diu tot)


Aquesta és una precarietat més de totes les que queden per contar!












dijous, 6 de febrer de 2014

"Ruta dels tres refugis"

Mirada retrospectiva, precaris al Pirineu:

Pont de Tots sants 1,2,3 i 4 de Novembre.


Lluís (dreta) dorm mentre jo l'imite i ens fotografie

Per posar-nos en situació reprenc el moment: "són les 19:30 i el Lluís ja dorm, espere que no ronque. Escric aquestes línies a la llum d'un frontal a l'interior d'una tenda càlida fins al moment. Fora tot és fosc, però si la lluna ens ho permetés podríem observar un paisatge esplèndid"

Aquestes línies, escrites moments abans de clavar-me al sac, corresponen a la primera nit que passàrem, acampats sobre la neu, el senyor Lluís Conca i jo. Ens trobàvem al pont de tots sants del 2012 en la primera etapa de l'anomenada "travessa dels tres refugis", una ruta circular que connecta els refugis de les valls de: "Coma de Vaca", "Carançà" i del " Freser".

En roig la trajectòria més curta entre els refugis.

La història comença el divendres 1, quan, matinet matinet prenem un rodalies de Cerdanyola a Barcelona, per agafar un tren regional que ens porta fins a Ribes de Freser, en aquesta estació cal baixar i fer transbord al Cremallera. Per estalviar-se uns dinerets, els precaris sempre n'anem curts, decidim deixar de banda el treneti fer un breu autoestop fins a Queralbs, poblet petit del qual naix la senda que prenem per ascendre. Xino xano anem guanyant metres. Rapidament deixem el verd de les zones baixes de la muntanya per endinsar-nos en el blanc de la neu que tant ens agrada, ha nevat bastant durant la setmana passada i no portem grampons, esperem no trobar gel durant la travessa.

Seguim caminant una bona estona fins arribar al refugi de "Coma de Vaca" (2000m), lloc molt especial per a nosaltres i que ja ens va acollir durant una ventosa nit aquest febrer després d'un frustrat atac al cim Balandrau, que s'alça majestuós uns 600 metres més amunt.

Essent previsors, tenint en compte les dates que són, portem tenda per a ser autònoms, creuem el riuet que passa vorejant el refugi canviem de direcció i tirem amunt per l'anomenada vall de "Coma de Vaca", seguim guanyant altitud durant una estona més per acabar plantant la tenda, amb les últimes llums del dia, sobre un replanell a la neu. En suma hui han estat unes sis hores l'ascensió amb un desnivell acumulat d'uns 1000 metres, un temps perfecte i molta il·lusió per continuar.

Josep, la tenda i el Balandrau de fons
El segon dia, sona el despertador a les 7 i poc, però fins a les 8 ben llargues encara no hem fet el "cristo amunt". Comença la marxa. Caminem i caminem, pujant en tot moment fins arribar al punt on podem, per fi, visualitzar el coll pel qual hem de continuar. En aquest punt, com és habitual en la nostra, i imagine que en tantes altres cordades, Lluís i jo comencem una discussió, el camí a seguir no està clar, després d'haver guanyat molts metres durant un parell d'hores aproximadament, el camí que continuaria recte travessa una depressió important, si tirem per ai perdrem uns preciosos metres que hauríem de recuperar en l'empinada costera final fins al coll, l'alternativa és fer una volta considerable que porta per una caminada més estètica, al mateix coll i sense perdre altitud.

S'acaba imposant el criteri del Lluiso i tirem recte, perdem uns metres en altura que no tardem a recuperar, un poc més amunt, després d'una bona pujadeta, arribem al ventós "Coll de Carançà" (2700m) frontera imaginaria entre el Principat i la Catalunya nord francesa. En aquest punt parem a descansar uns minuts, recuperem vestimenta, uns glops d'aigua, quicos i alguna barreta. Decidim deixar els trastos on estan i fer una rapida muntada a un pic veí que tenim a tocar de bota, pugem i baixem a ritme veloç, carreguem les motxilles al llom i ale, cap avall que encara ens espera una bona baixada.
Lluís i jo poc abans de creuar el Coll de Carançà
L'altra vessant de la muntanya, corresponent a la "vall de Carançà" ens presenta un clima més hivernal, hi ha més neu, fa més fred i s'alcen algunes ventolades que espenten la neu més superficial entre turbulències airoses que impacten les nostres cares, ací ningú es lleva l'abric! La costera se'ns mostra bastant empinada, la neu ens arriba fins a mitja espinella en tot moment, les botes comencen a donar de si i l'aigua comença a calar als calcetins, la grassa de cavall que portàvem com a última capa ja fa estona que ha deixat de fer efecte.

El dia va passant i ens trobem un parell de bascos que van en direcció contraria, ens diuen que encara queda un tros llarguet fins al refu, ens pregunten a nosaltres pel de Coma de Vaca i som sincers, encara els queda tros, una bona muntada que amb aquesta neu no els serà molt fàcil i després, passat el coll, un parell d'hores optimistes fins al refu, no sabent si aplegaran encara amb llum en desitgen bona baixada, els tornem el compliment i seguim cadascú a la nostra.

Un llac preciós dalt les nostres sombres
Un poc més avant hi ha un llac glaçat, parem a menjar-se unes rosquilletes i beure un poquet, faig quatre fotos, una pixarrà i seguim avall. La pròxima aparició és ja més tardorenca, un llac ben blavet i el verd dels arbres al fons, la neu que va remetent ens indica que devem ser per davall dels 2000 metres, el refugi lliure de Carançà (1800m) la nostra pròxima parada no deu estar lluny, caminem mitja horeta més, ara amb un desnivell molt menys pronunciat, i apareix: una caseta modesta construïda amb pedra i fusta d'apariencia tranquil·la i perfectament integrada amb l'ambient, els francesos estos saben com cuidar-se. La veritat és que estàvem desitjant arribar, amb la quantitat de neu que hem trobat durant tota la baixada la jornada ha sigut dureta.

Per celebrar la caminada, i llevar-nos pes per a demà, dia clau, ens xafem un vinet (rioja de a euro) un formatge i un parell de fabades en llauna que havíem estat carregant per a l'ocasió. A la vora del foc conversem amb una parella de catalans que han aplegat un poc després que nosaltres, el Lluís els interroga per extreure la màxima informació possible sobre la ruta de demà, no les tenim totes i sembla que l'oratge empitjorarà, recorden l'etapa d'anys anteriors i ens deixen caure algunes indicacions. Ens escalfem un poc més, deixem botes i calcetins secant-se vora les brases i ens n'anem a dormir amb la felicitat que t'aporta un dia complet, satisfacció.

El tercer dia és el més dur, en suma més de 10 hores de caminada pràcticament ininterrompudes, molts metres de desnivell i dos cims, Pic de la Dona i Gra de Fajol:

Gra de Fajol 
Hem començat a caminar al voltant de les 8:00, amunt amunt fins al "Coll de la Geganta" (2580m), d'on ens hem desviat per poder encadenar també el cim "Pic de la Dona" (2702m) uns cent metres més amunt. Seguidament fem una bona baixada per aplegar al refugi d'Ulldeter (2000m), situat als peus d'una desafortunada pista d'esquí que destrossa el paisatge, i les sensacions d'aïllament. És en aquest moment quan activem el xip maxaca, mengem quatre quicos que ens fan de dinar i tirem amunt en direcció al "Coll e la Marrana"(2530m), el cansanci és ben patent en aquesta muntada, el pes de la motxilla que porte ja bones hores arrossegant m'afecta l'esquena i em costa seguir-li el ritme a Lluís. Un últim esforç i ens plantem en el coll que tampoc es queda curt quant a velocitat de l'aire, aquest punt separa les valls "del Ter" i del "Freser" en el moment del naixement d'ambdós rius (nosaltres veníem per la primera i continuarem per la segona en direcció a "Coma de Vaca" per tancar la circular).

Coll de la Marrana.
Alguna cosa estranya em passa en aquest moment, desapareix el cansament i creix la motivació en veure que encara no és tard i el dia ens permet atacar l'escorredís "Gra de fajol"(2714m) sols es troba uns 200 metres més amunt. Deixem les motxilles i és com si volarem, a tota velocitat anem menjant-se metres i en res de bo ens plantem en el cim del vistós gegant, aquest pic ja se'ns va escapar al febrer quan un poc imprudents i sense els coneixements més bàsics vam provar de fer la seva cara nord sense tindre massa idea de com muntar una pendent gelada. Per contra aquesta volta ens ha costat ben poc, l'hem fet quasi de refilada, la veritat és que tant el Lluís com jo ens sentim plens de joia per trobar-nos ací dalt, els moments d'aplegar al cim són màgics, segueixes avançant i el terra davant teu desapareix per convertir-se en cel, un munt de núvols baixos i altres tantíssimes muntanyes al llunyedar, realment magnífic, no es pot expressar amb paraules, aquest breu moment dóna sentit a tot el viatge i compensa amb escreix tot l'esforç invertit. Em quedaria mil anys, però fa fred i el sol s'apaga, baixem rapidament, recuperem les motxilles i tirem vall avall a pas lleuger.

El cansament és important, però tot el que queda és costera descendent i amb la moral pels núvols. Parlant de núvols: no ha plogut!, les previsions han fallat, i l'oratge ens ha respectat, encara sort.
Vall del Freser, al fons el Balandrau.
Al voltant de les sis apleguem a "Coma de Vaca", altra volta muntem la tenda allunyats del refugi, som estalviadors, en aquest cas la plantem sobre la gespa, pareix mentida com ha disminuït la quantitat de neu durant aquests tres dies, on ara acampem, fa just 72 hores estava nevat i ben nevat.

Sopem uns espaguetis de sobre, ens tirem sobre la gespa i observem les estrelles uns minuts, els que tarda a consumir-se una barreta d'encens. Ens clavem a la tenda i dormim.

Nuvolets, mala senyal.
El quart dia comença diferent, sembla que per fi ha arribat el mal temps, ha caigut una reixuà durant la matinada i podem observar com els núvols baixos s'aproximen a les parts altes de les muntanyes veïnes, nosaltres però decidim afanyar-se i intentar l'ultima espineta que ens queda per llevar-nos de l'anterior viatge, el Balandrau (2584 metres), muntanya molt estètica, que tampoc vam poder fer durant l'anterior visita a aquestes muntanyes quan un vent ventiscós i molt de fred ens van fer retrocedir a apenes 50 metres del cim. En aquesta ocasió les coses van diferent, deixem els trastos a la tenda, avui queda encara menys neu que ahir, continuem a bon pas, anem lleugers i estem descansats però el rellotge juga en contra, el cel es tanca completament i no tardem a endinsar-nos en una boira fina que a poc a poc va densificant-se, la ruta però és clara i podem avançar sense problemes, apleguem al coll, quin plaer poder caminar amb tanta tranquil·litat, ací ens envolàvem en l'altra expedició, cinquanta metres més i apleguem dalt de tot. Quina llàstima!, la boira ens impedeix gaudir de les vistes, fem una foto-cim ràpida i arreem cap avall a grans cames, està començant a xispejar i encara ens queda la tenda per desmuntar i unes horetes de baixada fins a Queralbs.

Cim del Balandrau.
Efectiavent, quan apleguem a la tenda es posa a ploure, ràpidament desmuntem i ens disposem per desfer la pujada del primer dia. Anem baixant i no tardem a pedre de vista el refugi i les faldes del Balandrau. La pluja s'intensifica, l'impermeable que porte no és massa eficaç i comence a notar-me xop, no passa res, la pròxima etapa és el bar. Apareix el bosc i desapareix la neu, a reveure! La baixadeta es fa més llarga amb la pluja. Creuem un pontet i seguim per la senda que acaba desembocant a un camí, que, en uns pocs metres, ens aboca a la carretera de Queralbs. La suavitat de l'asfalt es contraposa a la tortuositat dels camins rocosos i vessants nevades que hem recorregut durant aquests últims dies, l'ultima caminada fins al poble ens serveix per reflexionar, s'acaba l'aventura i tornem a la normalitat, una llàstima no poder quedar-se alguns dies més!

Tornem amb les persones.
Apleguem al poble, busquem un bar desesperadament, sols hi ha un restaurant, el Lluís pregunta si ens farien uns bocadillos, per suposat, pareix quasi un miracle amb les pintes que portem! Abans de devorar però ens demanem dues estrelles i brindem per aquests fantàstics quatre dies. Ens ha eixit tot clavat, l'alegria i el cansanci són patents a parts iguals, la satisfacció és immensa.

Borrosa visió de les cerveces.
Després dels bocates de llom i les cerveses ens dirigim a l'estació del cremallera, esperem mitja horeta fins que passa el tren. El trajecte acaba a Ribes, on agafem un regional fins a Barcelona, curiosament coincidim en el vagó amb uns xavals que coneguérem aquest estiu a Mallorca, en la pròpia cala Varques, es veu que són de la zona, que casualitat xe! Ells baixen a Vic, nosaltres continuem fins a Barcelona. De Barna a Cerdanyola, de Cerdanyola a la dutxa i de la dutxa al kebab, sopem i amb altres dos cerveses tanquem l'expedició. Almenys Lluís, a mi demà encara em toca matinar per agafar l'autobús fins a València i d'allí ràpidament cap a Burjassot on tinc unes pràctiques precioses de genètica esperant-me a les 16 00. Tornem a la rutina!

Ací un enllaç a la ruta, explicada per l'ajuntament de Setcases: