dijous, 27 de febrer de 2014

Meitat de la cresta del Benicadell

Bon dia precari a tothom! La precarietat de hui tracta sobre una serpentejada a l'emblema de la nostra vall, a la silueta més bonica del contornat, al caramelet més desitjat pels xiquets més precàris. 
Si si, al BENICADELL! En aquesta precarietat vam fer mitja cresta del Benicadell, a pesar de que ens haguera agradat moltíssim realitzar-la al complet. Cal tindre en compte que era el dia 3 de Gener, la llum no és tota la que ens agradaria i a més a més carda un poc de fred (realment són excuses ja que no ens agrada matinar gaire, i a més a més alguns encara arrastràvem part de la demacrà "festhivernera"). Sense més faràndula, anem per feina.

 (Foto extreta de les imatges de Google on es mostra el recorregut de la cresta sencera)


Els precàris en aquest cas vam ser cinc: Galahad, Lara, Enrique, Lluís i Niko. Vam fer una cotxà i vam anar direcció peu del Benicadell per la cara de Beniatjar. Passant aquest poble i per una pista forestal que no era gens precària, vam anar direcció la Casa dels Guardes del Benicadell, on el nostre viatjet en cotxe va acabar (menys mal, ja estava monós de tocar pedres).

A partir d'allí vam pillar bàrtuls: arnés, algunes cintes exprés, algun catxarret de nova adquisició, els cascs corresponents, alguna línia de vida, mosquetonets de seguretat, un parell de cordes i un colló i mig de ganes. (No vam poder portar la bandera precària, falla que intentarem resoldre per a les pròximes precarietats).

Vam començar la caminadeta per la pista forestal fins que vam trobar, a mà esquerra, un caminet que semblava bastant precari. (Per a Lluís, que era el que ja coneixia la ruta, significa el camí que ens portarà a perdre'ns, ja que totes les vegades que ha anat, “s'ha perdut”). Efectivament, als cinc minuts ja anàvem fent camp a través, seguint una referència visual d'un arbre (el qual si no m'enganye molt, crec que és un pi) que assomava a mitat de la cresta.

 (Foto feta abans de iniciar la pujada cap al famós pi)



Travessant la màquia de les faldes del Benicadell, seguint de referència el pi i amb alguna expedicioneta extra que Lluís va haver de fer, vam aconseguir encordar-nos sota les branques del famós arbre que seguíem. En aquell lloc ja començava a notar-se la majestuositat del sostre de la vall.

Per qüestions lògiques vam haver de fer dues cordades, una de dos amb Niko i Enrique (Cordà Llin) i altra amb Lluís, Lara i Galaad. El mètode de progrés va ser en ensamble. La cordada de tres va començar davant. Als pocs metres de començar Lara se'n va adonar que aquella cresta no era bastant precària per a ella i fent cas omís a les peticions del grup, ens va decidir abandonar. D'aquesta manera vam quedar les dues cordades.

 ("Cordà Llin", d'esquerra a dreta: Niko i Enrique)



 (D'esquerra a dreta: Lluís, Lara i Galahad)



Galaad i Lluís van començar molt ràpid i en poc temps van agafar bastants metres d'avantatge sobre la cordà Llin. Cal dir que aquesta última no havia realitzat mai la cresta, anava clavant algun catxarret i a més a més tothom coneix “les amables converses entre germans en situacions estressants” (que en el fons no són altra cosa que amor).


(A la foto Enrique obrint les primeres tirades i al fons, la cordà de LLuís i Galahad)


Poc a poc anàvem avançant, hi ha paravolts que donen molta seguretat a l'hora d'avançar. Les vistes, són molt millor del que semblen a les fotos encara que per fer-se'n una idea no està malament. Cal dir que hi ha moments en que el grau d'exposició és molt motivant i et posa a tope! Alguna pujada de tensió per algun rellisconet, arrastrar-se per la pedra.. poden arribar a convertir-se en habitual. Però, i què seria de tota la moguda sense aquestes sensacions?


(Perspectiva cap enrrere)

Passet a passet anem recorrent l'esvelta silueta, algun pas de mig escalada, xerrades entre pas i pas, ens tornem per tal d'obrir cada membre de cordà, tot passa com si no existira el temps, com si ja formàrem part de l'entorn, cadascú, lliure a la seva manera.

(Cordà Llin)



(Galahad, Niko i Enrique al "Pas de Mahoma")

Jo sols puc parlar de la meva experiència. El Benicadell és una muntanya que des de petit desperta la curiositat per la seva forma abrupta i rocosa. Sabem que és el sostre de la Vall Blanca i realitzar part de la cresta va ser com haver fet feina que tenia atrassada.


(Luís, Niko i Enrique)




 (Luís fent el pas de IV)





 (Galahad al pas de IV)



(Foto de rigor, molt bonica per cert)



Al final de la cresta, foto de rigor i a dinar, que ja teníem gana. Vam compartir cim amb una parella i alguns ocells. Allí ens esperava Lara per finalment, estar tots cinc junts. Encara no estava tot fet, quedava el més important de tot, el motiu que ens va fer alçar del llit, l'excusa per tot açò de l'escalada i la muntanya...ENCADENE EN EL BAR (no anem a fer publicitat de quin, però un molt famós a Ontinyent) birreta fresca amb amb uns cacauets per rossegar alguna cosa! Per qüestions de temps Galahad i Lara no ens van poder acompanyar.



(Foto de l'encadene, la del currículum)




 (La imatge ja ho diu tot)


Aquesta és una precarietat més de totes les que queden per contar!












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada